Automedicació

Fa cinc anys que soc abstinent, cada dia és una batalla guanyada, sembla una frase de Mr. Wonderful, però per als qui patim un trastorn addictiu és així.

Durant aquests anys m’he estat preguntant per què consumia? Per què vaig desenvolupar la malaltia?

Com he dit en diverses ocasions, el trastorn addictiu es deu a diversos factors, però un que em ronda últimament al cap és el de l’automedicació, un altre és el del trauma.

Pot ser que les persones que desenvolupem el trastorn addictiu sigui degut, en alguns casos, perquè utilitzem les drogues com a mètode d’automedicació?

Posem-nos en context: des que l’ésser humà existeix, la cerca de plantes medicinals o el desig de consumir substàncies amb finalitats curatives o recreatives han estat presents. A la Xina i Aràbia ja s’usaven alguns opiacis l’any 3000 aC. A Àsia el cànnabis, a Amèrica fulles de coca com a analgèsic, i a la societat Asteca alguns fongs com el peyote. Existeix evidència d’una beguda alcohòlica primitiva a la Xina al voltant de l’any 7000 aC, aquí es podria dir que va néixer l’alcohol, i en l’actualitat molts de nosaltres consumim regularment drogues, com l’alcohol o la nicotina.

A principis del segle XX es considerava la persona que patia un trastorn addictiu com un ésser menyspreable i gandul, que mancava de la voluntat suficient per a controlar els seus impulsos.

Per sort per a les persones que patim trastorns addictius, algú es va preguntar si era veritat que érem ganduls, hedonistes, o calia aprofundir una mica més. Aquest va ser un psicoanalista anomenat Khantzian, que atenia persones que patien trastorns addictius a la Universitat Harvard,  va començar a plantejar-se la finalitat que portava aquestes persones a consumir substàncies, i va ser ell qui va desenvolupar la teoria de l’automedicació, segons la qual la causa principal per a consumir substàncies és la incapacitat d’una persona per a tolerar els estats negatius.

Khantzian va observar, estudiant els seus pacients, que tots ells havien consumit almenys tres substàncies psicoactives diferents abans de desenvolupar la dependència o el trastorn addictiu, i es va preguntar per què els pacients havien triat aquesta droga i no una altra. Doncs bé, va arribar a una sorprenent conclusió: depenent del trastorn psiquiàtric subjacent que patís cada pacient, triava una droga o l’altra per a alleujar al màxim el patiment. Tots ells anaven provant de manera intuïtiva una droga darrere d’una altra fins que trobaven la que més efectiva els resultava. Òbviament, aquest consum abusiu de la substància acabava produint una addicció.

I ara tornem al segle XXI, segons el Dr. Miguel Casas, Catedràtic de psiquiatria de la UAB: “el pacient psiquiàtric que consumeix drogues ho fa com una manera d’automedicar-se, un pacient psiquiàtric amb una patologia crònica necessita compensar una sèrie de dèficits que pateix. La farmacologia i la psicoteràpia actual no arriben a satisfer els seus desitjos de ser una persona funcional igual que les  altres. Habitualment el pacient psiquiàtric, per assaig-error, prova algun dia alguna substància que fa que es trobi millor i a partir de llavors inicia el que es diu conductes d’automedicació, i per tant es torna addicte a la substància”.

Això pot passar amb trastorns com ara el TDAH, trastorns per ansietat, depressió i un llarg etc.

Des de la meva experiència us diria que analitzéssiu per què consumiu alcohol i altres drogues. Com aquestes substàncies s’interrelacionen amb el vostre patiment o la vostra alegria, amb la vostra vida diària. Una altra recomanació és que quan estigueu tristos o molt eufòrics, us allunyeu de l’alcohol i altres drogues. Prendre substàncies tòxiques en aquests moments és tan segur per a la teva salut com jugar a la ruleta russa, però amb cinc cartutxos en el tambor del revòlver.

El trastorn addictiu és sempre la punta de l’iceberg. La conseqüència i no la causa.