La Tribuna Eva Tenorio Eva Tenorio L’enigma frena. Les addiccions després dels 65 també existeixen (I)

Segons les previsions de les Nacions Unides, l’any 2030 una de cada sis persones al món tindrà més de 60 anys. La població envelleix i, amb ella, també ho fan els problemes de salut. Les addiccions no en són una excepció.

Des de fa aproximadament un any, a Projecte Vida hem començat a observar un fenomen que inicialment ens va sorprendre. Cada vegada arriben més persones majors de 65 anys buscant ajuda per a elles mateixes o familiars que s’apropen a l’associació preocupats perquè el seu pare, la seva mare, la seva parella o algun altre ésser estimat presenta un possible trastorn addictiu.

Aquest 2026 ja hem atès deu persones majors de 65 anys. D’aquestes, el 40% són dones i el 50% corresponen a consultes fetes per familiars.

Com gairebé tot el que ens passa a Projecte Vida, aquesta situació ens deixa un regust agredolç. Per una banda, ens alegra que cada vegada més persones grans i les seves famílies facin el pas de demanar ajuda. Però, al mateix temps, també ens preocupa. Ens adonem que encara no disposem de prou recursos ni de serveis adaptats a aquesta realitat. I si encara ens costa entendre les addiccions en general, imaginem per un moment que la persona amb una addicció podria ser la nostra pròpia àvia, el nostre avi o qualsevol altra persona gran del nostre entorn.

Aquest 2026 ja hem atès deu persones majors de 65 anys

I aquesta no és només una impressió nostra. Segons l’informe Persones majors i addiccions: un diagnòstic de LARES i UNAD amb perspectiva de gènere, hi ha dos perfils principals de persones grans amb trastorns addictius. D’una banda, aquelles que conviuen amb una addicció des de fa dècades i que simplement han envellit amb aquesta malaltia. De l’altra, persones que desenvolupen una dependència quan ja són grans, sovint relacionada amb l’alcohol o amb medicaments prescrits per tractar l’insomni, l’ansietat o el dolor crònic.

Aquest segon perfil mereix una reflexió. A mesura que ens fem grans és habitual conviure amb diverses malalties cròniques i prendre diferents fàrmacs cada dia. Això, per si mateix, no és cap problema. El risc apareix quan aquests tractaments s’allarguen durant anys, es combinen entre ells o amb alcohol i deixen de revisar-se periòdicament.

Al mateix temps, el nostre organisme també canvia. Els medicaments ja no s’absorbeixen ni s’eliminen igual que abans i els seus efectes poden ser més intensos i prolongats. Això augmenta el risc d’interaccions entre fàrmacs, intoxicacions, caigudes, confusió o pèrdua d’autonomia.

A tot això s’hi afegeix una falsa sensació de seguretat. Quan un medicament ha estat receptat per un professional sanitari tendim a pensar que no pot comportar cap problema. I, en la majoria dels casos, és així. El risc apareix quan aquell tractament deixa de revisar-se i passa a formar part de la rutina durant anys. De vegades és molt difícil adonar-se que allò que va començar com una ajuda per dormir, calmar l’ansietat o alleujar el dolor s’ha convertit en una dependència.

De fet, els autors d’aquest mateix informe alerten que la polimedicació és un dels principals reptes en les persones grans, tant pels canvis fisiològics propis de l’envelliment com per la baixa percepció del risc associat a aquests tractaments.

Tot plegat fa que, en moltes ocasions, el trastorn addictiu quedi ocult darrere de situacions que es consideren pròpies de l’envelliment. Detectar una addicció en una persona gran no sempre és fàcil. Molts dels seus símptomes s’assemblen als canvis que habitualment atribuïm a l’edat. Les pèrdues de memòria, la desorientació, els canvis d’humor, la irritabilitat, l’insomni, les caigudes o l’apatia no sempre són conseqüència de l’envelliment o d’una demència incipient. També poden estar relacionats amb el consum d’alcohol o amb l’ús prolongat de determinats medicaments.

La situació encara es complica més quan la persona viu sola. La soledat no desitjada és un factor de vulnerabilitat, però també fa que hi hagi menys oportunitats perquè algú detecti els primers senyals d’alerta. Sense convivència, amb menys contacte social i sense l’entorn laboral, el consum pot mantenir-se ocult durant molt de temps.

Potser aquest és un dels principals motius pels quals les addiccions en la gent gran continuen sent tan invisibles. No perquè no existeixin, sinó perquè massa sovint ningú pensa que hi puguin ser.

I és precisament aquí on crec que hem de vigilar de no caure en el judici. Igual que passa en qualsevol altra etapa de la vida, darrere d’un trastorn addictiu gairebé sempre hi ha una persona que pateix.

Fer-se gran implica afrontar canvis que no sempre són fàcils. La jubilació, la pèrdua del paper social, la mort de la parella o d’altres persones estimades, el dol, la soledat no desitjada, l’aïllament, les malalties cròniques o el dolor físic poden convertir-se en factors de risc que augmentin la vulnerabilitat.

Perquè, com passa amb qualsevol altra malaltia, darrere d’una addicció gairebé mai no hi ha una única causa.

De fet, existeix una hipòtesi formulada pel psiquiatre Edward J. Khantzian que podria explicar aquest fenomen. Es tracta de la hipòtesi de l’automedicació (Self-Medication Hypothesis), que sosté que moltes persones no comencen a consumir amb la intenció de desenvolupar una addicció, sinó intentant alleujar un patiment emocional o psicològic. Ningú es lleva un matí pensant que vol desenvolupar una addicció. La majoria de persones només busquen descansar una mica més, dormir millor, calmar l’ansietat o alleujar un dolor que les acompanya des de fa temps. Però allò que inicialment sembla una ajuda o un tractament pot acabar convertint-se, gairebé sense adonar-se’n, en una dependència.

Fer visible aquesta realitat també és una manera de tenir cura de les persones. Perquè només quan deixem de mirar cap a una altra banda podem començar a entendre el que està passant, detectar-ho abans i oferir a aquestes persones l’ajuda que necessiten.

Precisament amb aquest objectiu, aquest any Projecte Vida impulsa, en col·laboració amb el Govern d’Andorra, el comú d’Escaldes-Engordany i VSA Comunicació, la tercera campanya de sensibilització contra l’estigma de les addiccions. Una campanya que vol donar veu a realitats que massa sovint passen desapercebudes i recordar que darrere de cada addicció hi ha una persona, no una etiqueta.

Aquest article és només la primera part d’aquesta reflexió. El mes vinent parlarem de l’estigma que continuen patint les persones grans amb trastorns addictius, de les barreres que encara troben a l’hora de demanar ajuda i de què podem fer, com a societat, perquè envellir mai no sigui un motiu més per viure una addicció en silenci.