Quan la resposta al malestar es cronifica, alguna cosa falla

Quan parlem d’addiccions, gairebé sempre pensem en alcohol, en drogues il·legals o en el joc. És el que ens ve al cap. En canvi, rarament pensem en psicofàrmacs. I potser aquí hi ha part del problema.

Perquè, mentre no en parlem gaire, el seu consum no ha deixat de créixer. I cada cop són més els professionals de la salut que posen el focus no només en els riscos, sinó en com els estem utilitzant per respondre al malestar emocional.

Els psicofàrmacs —benzodiazepines, hipnòtics, antidepressius— tenen una utilitat clínica clara quan estan ben indicats, pautats i revisats. El conflicte apareix quan deixen de ser una ajuda puntual i passen a convertir-se en la resposta habitual davant de l’ansietat, l’insomni o el cansament vital.

Aquesta realitat no és exclusiva d’un país ni d’un sistema sanitari concret. Cada cop més veus expertes alerten que l’augment del consum de psicofàrmacs posa sobre la taula una necessitat clara: més coordinació entre serveis i menys estigma. Perquè l’estigma no només recau sobre les persones que consumeixen drogues il·legals. També pesa —i molt— sobre aquelles que desenvolupen una dependència a medicació prescrita, sovint sense adonar-se’n.

Un element clau és la normalització. Prendre psicofàrmacs està socialment acceptat. Té recepta. Té aval mèdic. I, per això mateix, moltes vegades queda fora del radar del problema. Aquesta invisibilitat fa que la dependència s’instal·li a poc a poc, sense senyals evidents, sense alarmes.

Cada cop més especialistes coincideixen en una idea que incomoda: no estem davant d’una explosió de malalties mentals, sinó davant d’una resposta cada vegada més farmacològica al malestar. Estrès laboral, precarietat, sobrecàrrega de cures, dificultats de conciliació, soledat. Tot això genera patiment. Però massa sovint es respon només amb una pastilla.

Això no va de demonitzar els psicofàrmacs. Va de posar-los al seu lloc. Com una part del tractament, no com l’única sortida possible. I això implica millorar la coordinació entre atenció primària, salut mental i recursos comunitaris, i reforçar alternatives no farmacològiques: psicoteràpia, intervencions psicosocials, espais de suport.

El que ja s’està fent als països veïns

Als països del nostre entorn, aquesta mirada ja ha començat a canviar. L’Estratègia Nacional sobre Addiccions, dins el Pla Nacional sobre Drogues de l’Estat espanyol, reconeix explícitament els medicaments amb potencial addictiu com a part del problema, al mateix nivell que l’alcohol, el tabac o les drogues il·legals.

Això és rellevant perquè amplia el focus: les addiccions no només tenen a veure amb substàncies il·lícites. També amb fàrmacs legals, prescrits, com els ansiolítics, els hipnosedants o els opioides. El mateix document alerta del consum prolongat i inadequat i defensa abordar-lo des de polítiques públiques de prevenció, detecció precoç i atenció integral.

Tot això pren encara més sentit en un context en què l’ansietat o l’insomni es tracten sovint amb solucions ràpides, sense gaire revisió ni acompanyament psicosocial.

Aquesta mirada encara no és hegemònica a tots els territoris, però marca una direcció clara.

El que veiem des de Projecte Vida

A Projecte Vida, les dades del 2025 apunten, per primera vegada, cap a aquesta realitat. El 2024 no es va atendre cap persona ni cap família per problemàtiques vinculades als psicofàrmacs. El 2025, en canvi, ja apareixen en l’1,9% dels casos en primera persona i en el 3% de les consultes familiars.

Podria semblar poc. Però no ho és. Perquè les addiccions no apareixen de cop. Avancen a poc a poc. I quan els números encara són baixos, és quan hi ha marge per actuar abans que tot s’emboliqui més.

En tots els casos atesos a Projecte Vida, el problema està relacionat específicament amb benzodiazepines. No parlem d’un ús puntual ni adequat, sinó de dependències consolidades després d’anys de prescripció continuada.

Moltes persones van començar a prendre-les per un motiu legítim: ansietat, insomni, dol, sobrecàrrega emocional. Amb el temps, el consum es normalitza. I la demanda d’ajuda arriba tard, quan ja hi ha por de deixar la medicació i símptomes clars de dependència.

Benzodiazepines

No és casual que sovint se les anomeni les reines de la dependència legal: alprazolam, diazepam, lorazepam, clonazepam o bromazepam formen part del dia a dia de moltes persones. El focus, però, no hauria de posar-se només en la substància, sinó en com i durant quant de temps s’utilitza.

Aquest tipus de medicació pot generar tolerància en poc temps, així com dependència física i psicològica, i provocar abstinències especialment dures quan se’n vol reduir o interrompre el consum. El problema s’agreuja quan les prescripcions s’allarguen molt més enllà del que està recomanat clínicament.

El risc augmenta de manera significativa en usos diaris i prolongats, en dones —que reben més prescripcions—, en persones amb ansietat crònica o insomni persistent, i en població gran. A llarg termini, l’ús continuat s’associa a problemes de memòria, deteriorament cognitiu, caigudes, accidents i grans dificultats per retirar el tractament.

Tot això obliga a replantejar com donem resposta al malestar emocional. Cuidar no pot reduir-se a una recepta. En el cas d’altres psicofàrmacs, el consum crònic, si no va acompanyat d’un abordatge psicològic i social, pot acabar perpetuant —o fins i tot agreujant— el problema que inicialment es volia alleujar.

La pregunta no és si els psicofàrmacs són bons o dolents.

La pregunta és què estem fent com a societat quan la resposta principal al patiment és farmacològica.

Parlar d’això no és alarmisme.

És prevenció. I és responsabilitat.

Com deia Mark Fisher:

«La malaltia mental no pot ser entesa fora de les condicions socials que la produeixen».