El passadís de la vergonya (1a part): quan l’estigma també és una malaltia
Aquest article es publica a nom d’Eva Tenorio perquè la persona que l’ha escrit no pot fer-ho amb la seva pròpia identitat per por a represàlies laborals i socials. I és precisament per això que hem impulsat la campanya:
L’addicció no té una sola cara. Pot ser la d’algú que estimes.
L’estigma continua sent una barrera invisible però molt real. Impedeix que moltes persones demanin ajuda, comparteixin el seu patiment o visibilitzin la seva recuperació. Encara hi ha massa por a ser jutjades, assenyalades o rebutjades.
Aquesta història, real i valenta, parla des del silenci de tantes persones que no poden posar rostre al seu relat. I per això, donar-li veu –encara que sigui sota un altre nom– és un acte de resistència, de dignitat i d’esperança. Perquè trencar l’estigma comença explicant la veritat.
“Quan jutges, fas soroll. Quan escoltes, cures”.
8 de març de 2024. Una data que no oblidaré mai. El dia que vaig ingressar a un centre de desintoxicació. No per voluntat pròpia, sinó davant una depressió major que em negava a mirar de cara. Em defensava amb alcohol. Amb un fals consol. Amb un silenci que em devorava per dins.
Soc sanitària. Fa més de vint anys que cuido, escolto, acompanyo. Però quan la malaltia va trucar a la meva pròpia porta, em vaig trobar completament sola. No per la malaltia, sinó per tot allò que l’estigma carrega com una condemna silenciosa.
L’estigma: l’altre mal invisible
La por no venia només de reconèixer-me malalta. Venia d’assumir què pensaria el meu entorn. Por a ser jutjada. Assenyalada. Classificada com “vaga”, “viciosa”, “dèbil”, “fracassada”.
Por a perdre la credibilitat professional. Por a perdre la mirada dels altres. I la realitat no va trigar a confirmar-ho: l’UCA (Unitat de Conductes Addictives) està situada al mateix hospital on treballo. El mateix lloc on he format alumnes, on comparteixo passadissos amb companys.
L’accés a la unitat és únic, i les lletres immenses que hi posen “UCA” són com una sentència pública. El passadís de la vergonya, en diuen. I ben tristament, és això: una desfilada forçada davant la mirada aliena.
Allà es trenca tota confidencialitat. Allà vaig començar a trencar-me jo.
L’estigma paralitza, silencia, mata
L’estigma no és només dolorosa. És una barrera real, directa i tangible que ens impedeix demanar ajuda.
Molts addictes no truquem a cap porta perquè tenim por de com serà la mirada de qui obre. I així, dia rere dia, seguim cavant la nostra pròpia tomba amb silenci, culpa i vergonya.
No és només el rebuig social. És el temor de perdre la feina, els fills, familiars, el respecte dels amics, la dignitat…
L’estigma et condemna abans que puguis defensar-te, i et tanca la boca abans que puguis demanar auxili.
L’estigma no només fa mal… sinó que mata.
(Continuarà...)
