El paradís de la vergonya (2a part): curar-se també és mirar-se amb amor

 

En la primera part d’aquest testimoni vaig compartir com el judici social i la manca de comprensió agreugen encara més la vivència de les persones amb addiccions. Avui, parlo del camí de retorn, d’humanitat i dignitat.

El coratge de mirar-se

Admetre una addicció no és fracassar, és tenir el coratge de mirar-se. D’assumir que el dolor necessita nom, ajuda, temps i comprensió.

Però el camí de la curació no es pot recórrer amb el pes afegit del judici social. L’estigma és una barrera tan real com la mateixa malaltia.

Hi ha qui pensa que l’addicció és un vici. Però jo sé que és una malaltia. I ho sé, perquè ho he viscut en primera persona i és una lluita diària. No es guareix amb voluntat. Es tracta amb suport, bona entesa, respecte.

L’addicció no és vici. És una malaltia mental

Beure, consumir, jugar, comprar... són falsos alleujaments

L’addicció no és cap debilitat. No és falta de voluntat. No és una qüestió de “no voler canviar”.

És una malaltia mental. Una manera disfuncional, desesperada, de gestionar conflictes, dolor, traumes, absències, pors…

Beure, consumir, jugar, comprar... són falsos alleujaments a malestars molt reals.

Però la societat no ho veu així. Ens diu que som fracassats, ganduls, autodestructius.

I aquest judici cruel no tan sols és fals, és perillós.

Perquè mentre l’addicció s’enfila com una serp silenciosa dins la ment, la societat encara ens culpa per estar atrapats.

La ignorància i el prejudici són part del problema.

I només reconeixent l’addicció com a malaltia, podrem canviar la manera d’abordar-la: des de la ciència, l’empatia i la responsabilitat.

“No miris des de lluny. Podries ser tu.” “Tractar és curar. Estigmatitzar és ferir.”

I encara avui...

Tot i el pas endavant que representa escriure aquestes línies, m’és difícil assumir que aquest testimoni no sigui anònim. No pas per mi. No perquè em faci vergonya el que he viscut –al contrari, em sento valenta, lluitadora i coherent–, sinó per les conseqüències que poden recaure sobre els més importants per a mi. Per ells. Els meus. Els que estimo.

Si el silenci m’estava matant, la paraula m’està salvant

Per la por que rebin l’impacte ferotge i cruel d’una societat que jutja per ignorància. Que assenyala els familiars i amics, que se’n burla, que menysprea.

A casa, el meu fill és conscient de tot el procés i en parlem amb naturalitat i obertament. Hem fet un camí junts, amb honestedat i amor. Però no sé si ell podrà sostenir la mirada crítica i sovint despietada de la societat. Si encara no la tenim els adults… què volem transmetre als nostres infants?

Com els volem educar si ens avergonyim del que hauria de ser un acte de valentia: demanar ajuda, parlar, visibilitzar?

Per això, la meva inquietud no neix del que jo pugui sustentar, sinó del que ell pugui patir, per culpa d’una societat que encara no sap mirar amb comprensió.

Sé que és una paradoxa voler trencar l’estigma i no poder fer-ho del tot a cara descoberta. I malgrat que aquest pas pot semblar tímid, per mi representa un crit. Un crit de canvi, de denúncia i d’esperança.

Gràcies als que obren camins

Avui, 16 mesos després, puc dir que estic en procés. Que he començat a estimar-me d’una manera més honesta. Que busco cada dia la coherència entre la professional que soc i la dona que sent, que cau i s’aixeca. Després del meu ingrés, vaig continuar en tractament amb la meva psicòloga i psiquiatra de referència. Però el que m’ha salvat ha estat també el suport humà i sincer dels grups d’ajuda mútua de l’Associació Contra les Addiccions d’Andorra, Projecte Vida.

Gràcies a ells, estic avui parlant. Estic avui cridant PROU!

Prou de callar per por. Prou de traginar la vergonya dels altres com si fos pròpia.

Prou d’acceptar la crueltat de qui es creu jutge i botxí perquè no vol mirar-se.

Perquè és més fàcil assenyalar el dolor aliè que reconèixer el propi.

Hem de canviar la mirada.

Transformar el judici en empatia.

El prejudici, en escolta.

L’estigma, en comprensió.

Una nova mirada

Per això, escric. Perquè si el silenci m’estava matant, la paraula m’està salvant. I perquè potser, entre qui llegeixi aquestes línies, hi hagi algú que ho estigui passant en silenci. A tu, et dic: no estàs sol/a. No ets menys. No et rendeixis.

L’estigma només cau si el desemmascarem.

I cada història explicada, com aquesta, és un pas més cap a una societat que cuida en lloc de jutjar.

“La cara de l’addicció pot ser la teva.” “La teva mirada pot fer mal. O pot salvar.”