L’estigma també pot deixar traumes

Quan pensem en un trauma, gairebé sempre ens ve al cap una agressió, un accident greu, una guerra o la pèrdua d’una persona estimada. Situacions excepcionals que poden canviar una vida d’un dia a l’altre.

Però, són aquests els únics traumes que existeixen?

Fa un temps jo també hauria respost que sí. Fins que vaig llegir El mito de la normalidad, del metge Gabor Maté. En aquest llibre diferencia entre els traumes amb T majúscula i els traumes amb t minúscula, una idea que em va ajudar a entendre que no tots els traumes neixen d’un únic esdeveniment.

Els traumes amb T majúscula són aquells que superen de cop la nostra capacitat d’afrontament: una agressió, una guerra, un accident greu o la mort sobtada d’una persona estimada. En canvi, els traumes amb t minúscula es construeixen lentament a partir de moltes experiències que es van acumulant amb el temps: sentir-se rebutjat, ser humiliat repetidament, patir discriminació o conviure amb judicis constants. Potser, separadament, cap d’aquestes experiències sembla prou greu. Però, quan es repeteixen durant anys, poden acabar deixant una empremta profunda.

I aquí és on em vaig començar a fer una pregunta.

Quina relació té tot això amb l’estigma?

Per experiència pròpia puc dir que l’estigma és molt més que una etiqueta. Quan convius amb una addicció t’adones que les paraules dels altres també pesen. I, de vegades, acaben pesant tant que és fàcil començar a creure-te-les.

No és només una percepció personal. Cada vegada hi ha més estudis que mostren que l’estigma, quan és intens o persistent, també pot convertir-se en una experiència traumàtica.

Segons l’Associació Americana de Psicologia (APA), l’estigma és l’actitud negativa o discriminatòria que la societat dirigeix cap a una persona pel fet de tenir una determinada característica o condició.

En el cas de les addiccions, aquest estigma sovint es tradueix en frases que jo mateixa he sentit més d’una vegada: “Qui vol, pot”, “Si està així és perquè s’ho ha buscat” o “El que li falta és força de voluntat”.

Moltes vegades aquestes frases es diuen sense mala intenció, com si fossin simples opinions. Però aquí crec que convé aturar-nos un moment. El filòsof espanyol José Antonio Marina recorda que no totes les opinions tenen el mateix valor. Una opinió basada en el coneixement ens ajuda a entendre una realitat; una opinió basada en prejudicis o informació falsa pot acabar fent molt de mal. I quan aquests prejudicis es repeteixen una vegada i una altra, acaben convertint-se en estigma.

Les persones que hem viscut una addicció sabem què significa escoltar aquests missatges durant anys. És fàcil acabar dubtant d’un mateix, pensar que no mereixes ajuda o que, si no te’n surts, és perquè no t’hi esforces prou. A això s’afegeixen altres conseqüències: sentir-se jutjat, perdre oportunitats laborals, amagar el problema o retardar la decisió de demanar ajuda.

No és casualitat que diversos estudis assenyalin l’estigma com una de les principals barreres per accedir al tractament. La xarxa UNAD, per exemple, alerta que les dones amb addiccions arriben als recursos especialitzats, de mitjana, deu anys més tard que els homes, en gran part pel pes del judici social, la culpa i la por al rebuig.

Quan l’estigma es manté en el temps també pot adoptar diferents formes. Pot convertir-se en un trauma de la humiliació, en un trauma relacional quan el rebuig prové de la família o de persones significatives, en un trauma per discriminació a causa de petites exclusions repetides o, fins i tot, en un trauma institucional quan els recursos que haurien d’ajudar-nos ens fan sentir jutjats o deshumanitzats.

Però, si n’hi ha un que considero especialment perillós, és l’autoestigma.

Arriba un moment en què ja no cal que ningú ens jutgi perquè nosaltres mateixos hem acabat fent nostres tots aquells prejudicis.

“Soc un fracàs.”

“No canviaré mai.”

“No mereixo que m’ajudin.”

“No valc prou.”

Quan això passa, l’estigma deixa de venir de fora i passa a formar part de la nostra identitat. La recuperació ja no consisteix només a deixar de consumir; també consisteix a deixar enrere totes aquelles etiquetes que un dia vam acabar creient.

Jo no soc la mateixa persona que era quan consumia alcohol. La recuperació m’ha ensenyat que una addicció no defineix qui som ni el nostre futur. Per això crec que la societat tampoc hauria de definir-nos pel pitjor moment de la nostra vida.

Encara avui hi ha qui continua pensant que una addicció és una qüestió de força de voluntat. Però sabem que és molt més complexa i que hi intervenen factors biològics, psicològics, socials i, molt sovint, també experiències traumàtiques.

El que necessitem no és que ens tinguin llàstima. El que necessitem és que ens entenguin. Perquè quan una persona se sent compresa és més fàcil que faci el pas de demanar ajuda.

Per això és tan important canviar la mirada. Quan deixem d’estigmatitzar, més persones s’atreveixen a demanar ajuda, les famílies poden acompanyar millor i la recuperació deixa de ser un camí que s’ha de recórrer en silenci. Potser és l’hora de deixar de preguntar-nos “què li passa?” i començar a preguntar-nos “què li ha passat?”.

Aquest també és un dels objectius de la tercera edició de la campanya Trenca l’estigma, impulsada per Projecte Vida amb la col·laboració del Govern d’Andorra, el comú d’Escaldes-Engordany i VSA Comunicació.

Perquè trencar l’estigma no és només canviar les paraules. És donar a més persones l’oportunitat de demanar ajuda abans, iniciar una recuperació i reconstruir la seva vida. I aquesta és una responsabilitat que ens implica a tots.