L’estigma frena. La doble discriminació de les persones grans amb addiccions

A l’article anterior parlàvem d’una realitat que sovint passa desapercebuda: les addiccions també existeixen després dels 65 anys. També explicàvem que, durant el 2026, a Projecte Vida ja hem atès deu persones majors de 65 anys, una dada que confirma que els trastorns addictius també afecten aquest col·lectiu i que cada vegada són més les persones grans i les seves famílies que busquen ajuda.

Tot i això, molts d’aquests casos continuen passant desapercebuts o arriben als recursos quan el problema fa temps que existeix. Però aquesta invisibilitat no és només una qüestió de detecció. També hi tenen un paper clau l’estigma que encara envolta els trastorns addictius i l’edatisme.

Per entendre per què passa això, abans cal parlar de dos conceptes que sovint passen desapercebuts: l’edatisme i l’estigma. L’edatisme és el conjunt d’estereotips, prejudicis i actituds discriminatòries que es produeixen pel simple fet de l’edat. Sovint comporta atribuir a les persones grans característiques com la fragilitat, la dependència o la incapacitat per prendre decisions, invisibilitzant la diversitat de les seves experiències i limitant les seves oportunitats. Aquest fenomen no només condiciona la manera com la societat percep les persones grans, sinó també la forma com elles mateixes es veuen, amb conseqüències negatives sobre la seva salut, el seu benestar i la seva qualitat de vida.

Si a aquest edatisme hi afegim l’estigma que encara envolta els trastorns addictius, ens trobem davant d’una doble discriminació. Les persones grans amb una addicció no només han de conviure amb els prejudicis associats a la seva edat, sinó també amb els que continuen vinculant l’addicció a una manca de voluntat o a un fracàs personal, en lloc d’entendre-la com el que és: un trastorn de salut.

Però aquesta realitat és encara més dura per a les dones grans. A la discriminació per l’edat i a l’estigma associat als trastorns addictius s’hi afegeix una tercera barrera: el fet de ser dona. El resultat és una situació de triple estigma que incrementa les dificultats perquè el seu problema sigui identificat i perquè accedeixin als recursos d’atenció. Diversos informes assenyalen que troben més barreres per demanar ajuda, acostumen a arribar més tard als serveis especialitzats i continuen sent un col·lectiu que passa especialment desapercebut. Per la seva importància, dedicarem un pròxim article exclusivament a aquesta realitat.

Moltes persones grans arriben tard al tractament o mai

Les conseqüències de l’edatisme i de l’estigma dels trastorns addictius són molt concretes. Una de les principals és que encara ens costa imaginar que una persona gran pugui desenvolupar una addicció. Aquest conjunt de prejudicis contribueix al fet que moltes persones grans amb un trastorn addictiu continuïn sent un col·lectiu àmpliament invisibilitzat.

Aquesta invisibilitat té un primer efecte: dificulta la detecció del problema. Símptomes com els oblits, les caigudes, les alteracions del son, els canvis d’humor, l’apatia, la desorientació o l’aïllament social sovint s’atribueixen al procés d’envelliment. En lloc de plantejar la possibilitat que hi pugui haver un consum problemàtic d’alcohol, hipnosedants o altres substàncies, es consideren simplement “coses de l’edat”.

La segona conseqüència és que, massa sovint, ni tan sols es pregunta pel consum. Encara existeix una baixa sospita clínica dels trastorns addictius en les persones grans i, per tant, és menys habitual que durant les consultes sanitàries se’ls pregunti de manera sistemàtica sobre el consum d’alcohol, medicaments o altres substàncies. Si ningú no pregunta, és molt més difícil que el problema surti a la llum.

I quan no es detecta ni es pregunta, tampoc no es tracta. Sense un diagnòstic adequat, moltes persones no són derivades als recursos especialitzats i acaben arribant al tractament molt tard o, simplement, no hi arriben mai.

A aquests obstacles s’hi afegeix un altre prejudici especialment perjudicial: la falsa creença que “a la seva edat ja no val la pena”. Aquesta idea pot fer pensar que iniciar un tractament no aportarà beneficis pel simple fet que la persona és gran, retardant o fins i tot impedint l’accés a una atenció especialitzada. Tanmateix, l’evidència disponible demostra que les persones grans també es poden beneficiar dels tractaments per als trastorns addictius quan aquests s’adapten a les seves necessitats.

Aquestes discriminacions no són només una qüestió d’idees preconcebudes; tenen conseqüències molt reals en la vida de les persones. Afavoreixen la vergonya, el silenci i l’aïllament, dificulten que moltes persones grans demanin ajuda i poden retardar tant el diagnòstic com l’inici del tractament, perpetuant una realitat que continua sense veure’s.

Per aquest motiu, els professionals insisteixen en la necessitat d’impulsar més campanyes de sensibilització, incrementar la investigació, millorar la detecció precoç i donar més visibilitat a una realitat que encara continua massa amagada.

Aquestes recomanacions no són una opinió, sinó que es basen en l’evidència disponible.

Les dades i les reflexions recollides en aquest article s’han extret de Persones majors i addiccions: un diagnòstic, elaborat per LARES i UNAD, que analitza l’impacte de l’edatisme i l’estigma en les persones grans amb trastorns addictius, així com els principals reptes per millorar-ne la detecció, l’atenció i l’accés al tractament.

Una de les reflexions recollides a l’informe resumeix molt bé aquest canvi de paradigma: “Els consumidors ja no es moren, alguns envelleixen.”

Una frase que ens recorda que les addiccions també formen part de la realitat de moltes persones grans i que continuar ignorant-les només contribueix a perpetuar-ne la invisibilitat.

Des de Projecte Vida, i en col·laboració amb el Govern d’Andorra, el comú d’Escaldes-Engordany i VSA Comunicació, volem continuar treballant per trencar l’estigma que encara envolta els trastorns addictius. Aquest any hem impulsat la tercera campanya de sensibilització sobre aquesta realitat, amb l’objectiu de combatre els prejudicis, donar visibilitat a situacions sovint ignorades i recordar que les addiccions poden afectar qualsevol persona, també durant la vellesa.