L’addicció pot tenir la cara d’algú a qui estimes

Sovint percebem les addiccions com una cosa molt llunyana, que no ens tocarà de prop o que és cosa d’altres, de persones marginades, perdudes, sense voluntat, pobres o sense estudis. Els típics estereotips inventats.

Fa pràcticament tres anys i mig que vam constituir l’associació, tot constatant que aquestes afirmacions s’allunyen molt de la realitat.

Les addiccions afecten tothom molt més del que imaginem. Les tenen tota mena de persones que ens envolten: veïns, fills i filles, companys i companyes de feina, la nostra amiga de la infància, l’amic de l’adolescència, aquella persona que ens vam creuar a la universitat, el nostre pare, la nostra àvia, i fins i tot aquella imatge que veiem quan ens mirem al mirall al matí.

Les addiccions afecten tothom molt més del que imaginem

Per això, des de Projecte Vida hem llançat la campanya #trencalestigma amb un missatge molt clar: L’addicció no té una cara concreta. Pot ser la d’algú a qui estimes.

A Projecte Vida seguim creient que quan es prenen decisions importants que afecten la salut pública de la ciutadania del país, el fonament sempre ha de ser dades empíriques, objectives i científiques. Analitzem aquestes dades o informació de qualitat, amb fonts rigoroses.

L’estigma és una de les majors barreres per a la recuperació

Des de la Societat Científica Socidrogalcohol expliquen que: “L’estigma de la persona amb trastorn addictiu continua present dècades després que es reconegui que l’addicció és una malaltia. La persona amb conducta addictiva és vista per la societat com algú viciós que ha triat posar-se malalt. Pocs entenen la dimensió integral de la malaltia, la presència de problemes biològics, psicològics i socials. La gran majoria de persones amb problemes d’addicció pateixen rebuig social i són apartades i estigmatitzades.”

Obertament, una associació catalana que va néixer per lluitar contra l’estigma en salut mental, diu a la seva pàgina web: “Algunes de les principals conseqüències d’aquest estigma són: l’aïllament social, l’exclusió de les activitats i relacions quotidianes, dificultats per aconseguir o mantenir una feina, la postergació de la demanda d’ajuda o fins i tot l’assimilació dels estereotips i prejudicis socials com a propis en un procés d’autoestigma. L’estigma per raó de salut mental és un problema global i la lluita per erradicar-lo ha de ser una prioritat en qualsevol societat democràtica i lliure.”

Pablo Llama, psicòleg del centre de desintoxicació Projecte Home, assegura que l’estigma afecta el procés de recuperació: “És constant, es dona en molts casos. Moltes vegades algú que ha estat bastant temps abstinent torna a recaure a causa de l’estigma, perquè s’ha sentit rebutjat per part de la societat.”

L’estigma és una de les majors barreres per a la recuperació. Fa més mal que la recaiguda, t’aïlla, t’avergonyeix, et fa tenir moltíssima por i, el pitjor de tot, et fa sentir que no mereixes ajuda, que t’has buscat la malaltia i no hi ha salvació. És com si fos una condemna. I això no tan sols passa a les persones amb trastorn addictiu, sinó també a les famílies i a l’entorn de les persones malaltes i estigmatitzades.

Les dades són les que són. Durant l’any passat, amb dades només fins a l’agost, l’UCA va atendre 672 adults i el 57% era per addicció a l’alcohol.

Això no tan sols trenca el mite que “l’alcohol no és tan greu” o que les addiccions són casos minoritaris, sinó que confirma que el consum problemàtic és molt més present del que sovint es vol reconèixer. I en un país petit com Andorra, aquest impacte és directe: ho podem viure i patir amb més probabilitat. Si tenim en compte que el país té uns 80.000 habitants, aquestes xifres són especialment significatives i posen de manifest que les addiccions no són excepcions puntuals, sinó una realitat social que travessa tothom.

Cada cop més persones recorren als hipnosedants per poder dormir o simplement per poder viure. Les dades d’Espanya són preocupants: les benzodiazepines s’han convertit en la tercera substància d’addicció a Espanya, després de l’alcohol i el tabac. I el més dur és que moltes d’aquestes persones no demanaran ajuda per por al judici social.

No són xifres, són persones. Recorda les vides que podrien canviar si busquessin ajuda i si nosaltres en comptes d’assenyalar i preguntar: “Per què no pares?” preguntéssim: “Què et fa mal?”

Seguim constatant molts canvis positius, hi ha sortida: per exemple, persones que fa dos anys que no consumeixen i que abans passaven mesos de baixa, ara tenen una vida molt funcional. No obstant això, també veiem casos diaris de persones que no volen venir als grups d’ajuda per por de ser reconegudes, que no volen anar a l’UCA per por a la història compartida o altres problemes a la unitat, que l’estigma segueix present, a tots els espais, com ara a les converses a la feina o als mitjans de comunicació.

Per això aquesta campanya no és només un cartell. És una invitació a reflexionar, a trencar prejudicis i a obrir espais d’escolta i comprensió. Perquè absolutament tothom mereix una segona oportunitat. I una tercera, si cal.

Perquè sí: l’addicció pot tenir la cara d’algú a qui estimes.

#trencalestigma