Juan Francisco Navas // Professor i membre del consell assessor del joc del Govern d’Espanya
Aquest dijous el professor estarà a Andorra parlant sobre les addiccions als jocs d’atzar i comportamentals, una problemàtica que està anant a l’alça en els darrers anys, sobretot entre els més joves. Ens parla sobre els factors que han provocat aquest augment, una valoració de com està la situació i els passos i eines que s’haurien de seguir per prevenir.
És preocupant la situació?
Depèn una mica de casa país, però en línies generals el que anem veient és que l’ús dels jocs d’atzar, i sobretot en línia, van experimentant una tendència creixent. Aquest increment de l’ús afecta especialment la gent jove, és a dir, és un patró que es repeteix més o menys a tot el món, i entre els jugadors més grans també, però els grans continuen amb jocs més tradicionals. Actualment, veiem un ús molt freqüent de les apostes esportives, modalitats de cartes i pòquer, casinos en línia o la ruleta, entre altres, que són perilloses perquè són “un atractiu” pels joves.
I entre els joves, és molt fàcil que el gust pel joc es torni en una addicció.
Exacte. El problema que tenim amb això és que la gent jove, en general, és més vulnerable pel desenvolupament de problemes amb tots els agents addictius, no només amb els jocs d’atzar, i ens preocupa que tinguin un contacte tan aviat amb una cosa que pot produir addicció. Després de la pandèmia el que ha passat és que com en un inici no es podia jugar a jocs d’atzar físics, molta gent va començar a tenir-hi accés a través d’aquestes vies. Després progressivament l’oferta de jocs s’ha anat potenciant molt en el format en línia i és cada vegada més variada, el que provoca com una mena d’efecte crida. Per això, aquí tenen un paper important les restriccions d’accés a menors, que depenen de cada país. A Espanya, per exemple, el que veiem és que els menors continuen tenint accés a jocs d’atzar, ja sigui per via de suplantació d’identitat o perquè a vegades poden donar-se en llocs físics.
Parlem molt d’addicció, però quina és realment la distinció entre fer un ús problemàtic dels jocs, de tenir una addicció?
Nosaltres utilitzem tres factors. El primer és quan es comença a perdre el control sobre el qual s’aposta; i després si es dona excessiva importància als jocs d’atzar. Si una persona passa molta estona buscant diners o pensant en formes per poder apostar, ho estan fent tot el dia i que això provoqui un desplaçament d’altres coses que són necessàries per tenir una salut mental adequada. I finalment, si el joc comença a tenir un impacte negatiu en les relacions socials, en les oportunitats de formació i en les relacions familiars. Però a nosaltres també ens preocupa molt el que passa abans…
“Parlarem amb els nois i noies de les escoles sobre els riscs dels jocs d’atzar, després sobre que han de fer les famílies i també els professionals perquè sàpiguen com poder detectar això aviat i intervenir per evitar mals majors”
La prevenció.
Abans de desenvolupar un trastorn addictiu, també es poden experimentar diferents danys que s’han de tenir en compte, perquè són com a senyals d’alarma que una persona pot estar experimentant un problema i sempre és millor prevenir com més aviat millor per intentar evitar-ho. Per tant, no només ens centrem en el fet que la gent té un problema cada vegada més gran amb el joc, sinó també amb la prevenció i identificar els primers patrons de contacte amb el joc d’atzar, perquè això sol, ja suposa un risc. I això serà una mica el que intentaré explicar a Andorra, les diferents accions que es podran dur a terme. D’un costat parlar amb els nois i noies de les escoles sobre els riscs dels jocs d’atzar, després sobre que han de fer les famílies i també els professionals perquè sàpiguen com poder detectar això aviat i intervenir per evitar mals majors.
Ha parlat també de l’edat mínima per poder tenir-hi accés.
Cada país ha de decidir l’edat legal, però el que ens trobem és que hi ha una sèrie de períodes de neurodesenvolupament que són d’especial vulnerabilitat, i això no acaba quan es fan els 18 anys. De fet, acostumem a dir que és fins als 25 anys, que la persona continua formant-se i que cada vegada va tenint més recursos per prendre millors decisions, coneixent els riscos del que estan fent. És a dir, en termes psicològics, creiem que seria millor ampliar una mica l’edat d’accés, perquè treballem sempre des de la mateixa lògica: com més tard, millor. El mateix passa amb l’alcohol, no és el mateix començar a beure amb tretze anys que amb divuit, i de fet, seria millor amb 25 anys. És a dir, no hi ha un criteri per establir que a partir d’una edat la gent està protegida, i segurament ni que siguin majors d’edats estan preparats per entendre tot el que pot derivar una activitat com els jocs d’atzar. Hi ha gent que pot tenir contacte amb el joc d’atzar i que no tindran problemes, però el que sempre ens preguntem és qui seran? Perquè hi haurà un percentatge de persones que desenvoluparà aquest trastorn addictiu, i ningú ho sap abans que passi. És a dir, ningú sap que una vegada ha provat una droga, si acabarà perdent el control, i passa el mateix amb els jocs d’atzar. Per això intentem actuar sempre des de la cautela, com més tard hi arribin millor, i llavors anem a veure com ho podem fer per protegir a les persones vulnerables i a tothom.
“Els joves estan exposats a molta més publicitat relacionada amb els jocs d’atzar que la que estan els adults i, per tant, això ens preocupa bastant, perquè no sabem cap a on pot derivar”
Considera que són suficients les mesures que limiten aquestes pràctiques?
A Espanya el que va passar és que es va regular perquè no hi hagués publicitat de jocs d’atzar fora d’uns horaris concrets. Per tant, ara mateix no n’hi ha ni a la televisió ni a la ràdio, però el Tribunal Superior d’Espanya va tombar part d’aquesta mesura, i ara es permet la publicitat a internet. Ara el que ens trobem és que hi pot haver publicitat a les xarxes socials, i estem preocupats perquè ara mateix la preocupació social sobre els jocs d’atzar s’està difuminant una mica perquè no està tan visible als canals més tradicionals, més utilitzat per les persones adultes, però a internet sí. Les xarxes socials són més usades pels joves, llavors ells probablement estan exposats a molta més publicitat relacionada amb els jocs d’atzar que la que estan els adults i, per tant, això ens preocupa bastant, perquè no sabem cap a on pot derivar. La idea que tenim a priori és que molt probablement anirà en creixement els problemes associats a apostes.
Quines estratègies considera de més efectives?
El primer nivell de protecció sempre és la regulació. Quan la regulació pensa en la salut pública i la salut mental, es permetrà jugar, però no es permetrà determinades pràctiques de publicitat i promoció, o fins i tot com es dissenyen alguns jocs d’atzar, i serà més fàcil que després les persones es puguin controlar a si mateixes. Per exemple, a Espanya ara mateix es poden oferir bons de benvinguda, perquè s’apropin nous jugadors… això es va prohibir en el seu moment, però ara es pot tornar a fer. Si aquestes coses no existissin seria més difícil que un noi o noia de 18 anys, tingui 200 euros per invertir en una ruleta. Dins de la regulació llavors ens toca treballar els professionals que han de fer la sensibilització i donar a conèixer els riscs. Finalment, hi ha el treball de les famílies, que la manera en què ho haurien d’abordar és ser conscient dels riscs dels jocs d’atzar, no normalitzar-los a casa, i estar pendents de què fan els seus fills i filles a través el telèfon, per identificar de forma primerenca si s’està fent un mal ús dels jocs d’atzar.
