Claudia Muñoz Campillo Activista i formadora especialitzada en violències sexuals durant la infància i l'adolescència i els processos de revelació
No vull que tot el que soc s’expliqui només a través del que em van fer"
El ‘5è Cicle de sensibilització, prevenció i reducció de riscos’ finalitzarà aquest 16 de novembre amb la xerrada de l’educadora social Claudia Muñoz Campillo. L’activista, especialitzada en violències sexuals durant la infància i l’adolescència i els processos de revelació, ha fundat l’associació Mar de Mariposas per oferir suport i acompanyament a persones que hagin patit abusos sexuals, una realitat que ella mateixa va viure en primera persona per part del seu avi matern. En aquesta entrevista amb El Periòdic, l’educadora tracta diversos aspectes vinculats a l’impacte d’aquestes vivències en la salut mental, les greus conseqüències físiques i psicològiques que se’n deriven, així com la seva estreta relació amb les conductes de risc i el procés de curació a través d’emprendre projectes propis.
De quina manera es poden vincular els abusos sexuals amb generar una addicció? Poden ser una de les conseqüències de l'abús? Quins són els principals factors de risc?
Pot ser una de les conseqüències, però això no vol dir que totes les persones que han patit abusos acabin desenvolupant una addicció. A vegades, darrere del consum hi ha una necessitat de deixar de sentir, de poder dormir, de no pensar durant una estona. Si vius amb molta angoixa, amb vergonya o amb records que et venen sense voler, pots trobar alguna cosa que t'alleuja momentàniament i acabar depenent d'això. La falta de suport, el silenci i no tenir xarxa poden fer que tot sigui més difícil.
Arran del seu abús, ha patit alguna addicció? Com se'n va adonar, i quina va ser la solució?
Jo he patit un trastorn de la conducta alimentària i he necessitat tractament i ingressos. Però no ho posaria al mateix sac que una addicció, perquè no és exactament el mateix. El que sí que puc explicar és que el patiment pot acabar ocupant moltíssim espai a la teva vida. I que demanar ajuda no és tan fàcil com sembla des de fora. En el meu cas, no hi va haver una solució d'un dia per l'altre. Hi ha hagut tractament, acompanyament i tot un procés.
Quines són les addiccions més freqüents que es desenvolupen a partir d'haver viscut una agressió sexual? I de quin tipus?
Si parlem del que està més estudiat, sobretot del consum problemàtic d'alcohol i altres drogues. Però jo seria prudent a l'hora de fer una llista i dir que totes aquestes addiccions venen d'un abús. Cada història és diferent. El que m'interessa remarcar és que, abans de jutjar algú pel que fa, intentem entendre què hi ha al darrere. Això no vol dir que qualsevol consum sigui una conseqüència d'una agressió, però sí que a vegades només veiem el problema més visible i ens estem perdent tot el que hi ha a sota.
El context digital de les xarxes socials en què cada vegada accedeixen joves amb edats més primerenques pot influir a desenvolupar addiccions que puguin desencadenar un abús, o viceversa?
Jo aquí separaria les coses. Passar moltes hores a les xarxes no és automàticament tenir una addicció, i tampoc és el que fa que algú pateixi un abús. El que sí que passa és que a través d'una pantalla també es pot manipular, pressionar o fer xantatge. I a vegades ens centrem tant a dir als joves que vagin amb compte que ens oblidem de parlar de qui està fent aquest mal.
Per mi, és molt important que, si els passa alguna cosa, puguin explicar-la sense pensar: "Em trauran el mòbil", "em castigaran" o "em diran que és culpa meva". Si tenen por de la nostra reacció, ens costarà molt més poder ajudar-los.
Sempre defensa que cal tenir educació sexual per evitar aquestes conductes, creu que l'entorn digital és un escenari adequat per sensibilitzar i que pot servir com a eina pedagògica?
Sí, i jo mateixa el faig servir per això. Un vídeo pot posar paraules a una cosa que algú fa anys que viu i no sap com explicar. O pot fer que una persona s'adoni que allò que li van fer no era normal. Tanmateix, no ho podem deixar tot en mans d'Instagram o TikTok. L'educació sexual ha de ser a l'escola i també a casa, adaptada a cada edat. Parlar del cos, de la intimitat, dels límits, de poder canviar d'opinió i de saber a qui demanar ajuda. Hi ha una cosa que per mi és bàsica: no podem ensenyar a una criatura que pot dir que no i després obligar-la a fer un petó perquè l'adult no s'enfadi. També hem de revisar què fem nosaltres.
Quines són les principals conseqüències físiques i psicològiques que pateixen les víctimes d'abús sexual infantil? El fet de ser abusat pot comportar tenir unes seqüeles tan extremes?
Pot afectar moltes parts de la vida: el descans, la relació amb el cos, la confiança, les relacions, la sexualitat... Hi pot haver ansietat, depressió, estrès posttraumàtic o dissociació, a més de conseqüències físiques.
Després de reconèixer que ha patit abusos per part d'un familiar, com ha viscut tot el tractament posterior? Què ha significat tot aquest recorregut per a vostè i com valora el seu estat actual?
En el meu cas, el recorregut ha estat molt llarg, amb teràpia, ingressos pel TCA, depressió, intents autolítics i moments molt complicats. També vaig tenir seqüeles físiques per les quals he hagut de passar nou vegades per quiròfan, ja que m'han operat del cor, d'un tumor a l'ovari i de tres craniotomies, tres òrgans que han estat molt significatius en la meva història.
Explicar l'abús no va fer que tot desaparegués, sinó que després hi havia moltes coses per entendre i per treballar. Per mi, recuperar-me també té a veure amb poder tenir una vida pròpia, amb il·lusionar-me i fer projectes. No vull que tot el que soc s'expliqui només a través del que em van fer.
En relació amb el llibre que va escriure, l'escriptura li ha permès canalitzar les seves emocions i pensaments de manera terapèutica?
En certa manera sí. Escriure em va permetre posar paraules a tot allò que havia callat durant tants anys. Treure-ho, veure-ho escrit i poder explicar-ho a la meva manera em va ajudar a ordenar moltes coses. També va remoure molt, perquè no és fàcil tornar a passar per segons quins records. No ha substituït la teràpia, però sí que ha format part del meu procés.
Quins són els indicadors pels quals els familiars o l'entorn de la víctima poden detectar que han patit abusos? Li va passar en el seu cas?
Poden aparèixer canvis en el son, malsons, aïllament, por d'estar amb una persona concreta, canvis de comportament o conductes sexuals que no corresponen a l'edat. No obstant això, cap d'aquests senyals, per si sol, confirma un abús. En canvi, hi ha criatures que no mostren senyals evidents. Per això no ens podem quedar esperant que hi hagi alguna cosa molt clara. Hem d'escoltar i estar disponibles.
Jo ho vaig explicar quan tenia 22 anys, per tant, insisteixo molt en el fet que una criatura pot experimentar una situació així durant molt de temps sense poder posar-hi paraules. Que no ho expliqui o no es manifesti amb cap símptoma no vol dir que no estigui passant.
En relació amb l'anterior pregunta, als mitjans comenta que a vegades l'escriuen familiars per saber com poden ajudar als seus infants i joves. Com es podria prevenir una situació d'abús?
Si una criatura t'explica una situació d'abús, el primer és escoltar-la i prendre-la seriosament. Dir-li: "Gràcies per explicar-m'ho", "no és culpa teva" i "t'ajudaré". No s'ha de convertir aquell moment en un interrogatori ni fer-li repetir la història a tothom. Cal protegir la víctima i buscar ajuda especialitzada. I si qui ha fet el mal és algú de la família, la prioritat continua sent la criatura, encara que això sigui molt difícil de gestionar per als adults.
Per prevenir, jo començaria per coses molt quotidianes: respectar els seus límits, poder parlar del cos sense vergonya i no fer-los sentir que deuen afecte o obediència a qualsevol adult. Però la responsabilitat de protegir sempre és nostra, no seva.
Pel que fa a l'associació que va fundar, Mar de Mariposas, com sorgeix la proposta? Actualment, quins recursos ofereixen?
Mar de Mariposas neix de la necessitat que vaig veure, i que també havia viscut, de trobar acompanyament després d'una violència sexual. Perquè explicar-ho és un pas, però després què? Qui t'acompanya amb tot el que ve? La vam cofundar amb l'Alba Valero. Oferim teràpia psicològica, acompanyament socioeducatiu i xerrades de sensibilització entre d'altres. Per mi era important tenir en compte també el dia a dia: com et relaciones, com poses límits, com recuperes espais de la teva vida. Volíem crear un lloc on poder demanar ajuda sense sentir que has de justificar constantment el teu dolor.
Noten un augment de casos en els darrers anys? Creu que ara es dona un context més propici per parlar-ne?
Jo distingiria entre que hi hagi més abusos i que hi hagi més persones que en parlin o demanin ajuda. El que ens arriba a l'associació no ens permet saber, per si sol, si estan augmentant els casos en general. Crec que parlar-ne públicament pot ajudar algú a reconèixer el que ha viscut, però també em costa dir que ara és fàcil explicar-ho. Encara hi ha molta por de no ser creguda, de fer mal a la família o de quedar-se sola després d'haver-ho revelat.
Quina és la tendència en el perfil de l'abusador? Es tracta d'algú en un entorn proper o bé és una persona externa?
Molt sovint és algú conegut, algú de l'entorn de confiança. Pot ser un familiar, però també una persona vinculada a l'escola, a l'esport o a altres espais de la seva vida. I això és el que a vegades costa tant d'acceptar. Ens ho podem esperar d'algú que ens faci mala espina, però moltes vegades es pot tractar d'una persona estimada, simpàtica i ben considerada. Que nosaltres confiem en algú no ha de fer que deixem d'escoltar una criatura quan ens diu que amb aquella persona no està bé.
Què costa més, assumir que ha estat víctima o verbalitzar-ho a algú pròxim? Creu que per l'entorn proper i familiar és més difícil de pair que per la mateixa víctima?
Crec que depèn molt de cada persona. Pots saber que allò et feia mal i, alhora, trigar anys a poder dir “vaig patir abusos”. Sobretot si qui t’ho feia era algú que estimaves. I explicar-ho és un altre pas, perquè no saps què passarà després ni com reaccionaran. A la família també li pot fer molt mal, però jo no ho compararia. La persona que ha patit l'abús no hauria d'acabar havent de cuidar tothom perquè els altres no poden assumir-ho. Necessita que l'acompanyin, no sentir que explicar-ho ha generat un problema.
Quines expectatives té de la ponència? Quina creu que serà la resposta per part del públic?
M'agradaria que la gent marxés amb menys prejudicis i amb més eines. Que si algun dia algú els explica que ha patit abusos, sàpiguen escoltar-lo i no comencin preguntant "per què no ho vas dir abans?". I si entre el públic hi ha algú que ho ha viscut, m'agradaria que se sentís una mica menys sol/a. Sense haver d'aixecar la mà ni explicar res. No espero que ningú surti d'allà amb tot resolt, però sí que alguna cosa del que parlem li serveixi.